|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
------------------------
|
|
|
|
|
|
« Voltar
El butiro
Ntea casa paterna sempre gavemo bio vache de late e per quelo anca el late par bever. Dele olte de pì, dele olte de meno. Tempi de bonasa e tempi de carestia. A quel tempo no ghenera le comodità come ncoi e bisognea tuti i dì far el formai par no dassar chel late se rovinessa e restessa agro. El late monzesto de sera lera metesto nte na vasilia darente la finestra par chel ciapessa la arieta frescolina dela note e così se sfredessa. A la matina el gavea par sora la pàna, na làmina de grassa, che la tirevem fora e la meteven nte na scudela. Col passar dei dì sta pana la diventea agra.
Rivada a sto punto, co se sentiva el udor agro, ciapeven due piròni e se scominsiea a smissiarla, cada olta pì svelto. Dopo poco tempo sta pàna se spartia tra un lichido e pìcoli grani: lera el butiro che se fea veder. Ncoi quà i lo ciama de “manteiga” e in tea Itália de “burro”, ma ze la medèsima cosa. Sto butiro lera passà sora le fete de pan, par far dolsi e anca la mama tante olte lo doperea co la ndea far el magnar. Co se magnea na quantità pi granda se perdea el onto e pi de na olta el ga fato quel che lera ntei budèi ndar zo per le gambe, sensa dassar tempo par rivar ntee scapoere.
Luiz A. Radaelli |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Acompanhe-nos através de suas redes sociais favoritas: |
|
|
|
Nenhuma enquete ativa para exibir! |
|
|
|
|